Albalatenques

Dir si Albalat és un poble amb molt de trànsit o amb poc no és fàcil. Segurament, depén amb quin lloc es compare i del moment del dia, òbviament.   El que és ben cert és que de fa temps els cotxes han guanyat espai al poble i l ’han guanyat també a les persones: ara és complicat que un xiquet jugue a la porta del carrer en molts dels carrers del poble o que vaja tranquil·lament a peu a escola. Això passa ací i en molts altres llocs, però no és raó per a no parlar-ne i intentar trobar solucions. Al remat, Albalat és un poble menut i rural, i com a poble menut i rural, un dels potencials que té és el fet de poder viure amb tranquil·litat al carrer, sense patir pels cotxes que passen, i això ara com ara no és així. Tot i això, no es tracta de fer un discurs anticotxe, de fet la major part de la gent del poble en necessita, de cotxe, per exemple per a anar a treballar fora o per a anar a l’ambulatori de Sueca. Però tot i sabent que és un mitjà de transport del qual és compli...

En les entrades anteriors  es «mostra» gràficament com està la mota actualment i per què es considera que té un gran potencial com a passeig del poble. Això és fàcil de fer, ja que per a comprovar l’estat d’abandó en el qual es troba, només cal pujar per qualsevol banda i obrir bé els ulls (feu-ho, cosa que xafeu «a on no toca» i vos endugueu un regalet!). Però alhora que u s’endú una imatge trista també es veu de seguida que és un espai potencialment bonic amb unes vistes privilegiades, amb accés des de diversos punts i que pot fer un paper positiu per al poble com a espai cohesionador i de trobada de tot el nucli urbà, com a espai saludable per a on caminar (molt més agradable que pegar voltes pel polígon, per exemple), com a recorregut per a carreres i caminades que organitzen diverses associacions locals, com a espai per a treballar amb els xiquets de l’escola el medi que els envolta, etcètera, etcètera. Tot això és molt fàcil de dir, deu pensar més d’u. I tota la raó...